Testimoni de na Júlia, psicòloga de la Fundació.
AQUELLES HISTÒRIES QUE QUEDEN PER CONTAR
Milers d’històries de confinament, milers d’històries de pandèmia. A cadascú la crisi ens ha aplegat a moments dispars, i després d’aquesta sacsejada, cada persona, cada família tindrà una història diferent per contar.
A la Fundació Sant Joan de Déu hi resideixen 70 persones, mares, pares i infants, pendents de contar la seva història, històries de vida que comencen arreu del món i es troben aquí, a “n’es Convent” de Palma. Això sí, cal no oblidar que a totes aquestes famílies el virus les ha agafat en moments de dificultats, de supervivència i, sobretot, de superació.
Amb el pas dels dies, les persones que acompanyem a les famílies descobrim les distintes cares del confinament. Per un costat trobem agraïment. Agraïment per saber que tenen un espai segur on passar un moment tan convuls, una aturada de pau i tranquil·litat on deixar les angoixes enrere per una estona, on tenir el temps poder tenir cura dels més menuts.
Però cal recordar que trobem esgotament i decepció d’aquelles famílies que estaven en un procés de cercar l’estabilitat, sobretot econòmica, de cercar un lloc on tornar a crear una llar. Molts d’aquests processos s’han quedat a mig camí per la pèrdua de feina o la impossibilitat de cercar una casa, i aquestes famílies han vist com la seva fitxa ha tornat a la casella de sortida. En aquests moments, com a tantes altres persones, es fa complicat sostenir la incertesa i la impotència que no estigui a les teves mans poder seguir construint el teu propi camí, acceptar que no hi podem fer res.
Els infants, com sempre, ens han donat una lliçó als adults del que és aprofitar el que la vida ens porta. Al principi, clar està, han calgut moltes explicacions per fer entendre aquesta nova situació que ningú no havia hagut d’afrontar mai: el tancament de les escoles, no veure als companys, les extraescolars es tanquen, no es pot sortir al carrer, ni poder visitar amics ni família. L’aïllament per un motiu que coneixen, però no han vist mai.
És així com la rutina típica desapareix i els infants, acompanyats pels pares i mares, n’han de crear una de nova. Tot i que l’escola no para i els deures s’han de fer, són moltes les hores que de sobte estan buides i abans estaven plenes. La diferència a la Fundació és que el confinament no es passa en solitari, sinó rodejat de gent. Els infants tenen companys de joc el pati i l’hort prenen protagonisme i mai estan buits. Els aficionats a la lectura tenen el temps per a dedicar-li a un llibre i l’avorriment facilita espais de creació. I el més important, mares, pares, fills i filles es poden trobar, es poden mirar i es poden dedicar temps a compartir, a jugar i a viure.
